ltonlineok2   Selecció de continguts on-line

 

14 Juliol 2017

"L’element que més manca en els nostres sòls mediterranis és la matèria orgànica”

 "L’element que més manca en els nostres sòls mediterranis és la matèria orgànica” Albert Sasson a Girona el 23 de juny/ÀNGEL VILÀ

CLARA MACAU - Girona (Gironès)/ El campus d’Alimentació i Gastronomia de la Universitat de Girona (UdG) ha inaugurat un cicle de ponències que promou la reflexió entorn de temes clau de l’alimentació i la gastronomia. Albert Sasson (Rabat, 1935) és expert en microbiologia i els seus treballs d’investigació estudien la microflora de les terres àrides i els microorganismes.

 

Ha investigat durant anys els microorganismes que viuen al sòl. Per què és important, l’estudi del sòl?

El sòl és el terreny de la vida. Hi trobem, a banda de matèria orgànica i inorgànica i components minerals, una vida de microorganismes organitzada al voltant de les arrels de les plantes, amb les quals s’estableix una relació de simbiosi. El microorganisme obté els sucres que la planta genera amb la fotosíntesi i, a canvi, aquest aporta a la planta compostos que n’estimulen el creixement. De microorganismes n’hi ha un ventall: bacteris, fongs filamentosos o, fins i tot, petits éssers animals, com els cucs. Però això en un sól fèrtil!

 

Què passa amb el sòl que no ho és?

Quan el sòl perd la fertilitat i es converteix en una base de roca, la vida desapareix. També ho fa la vida humana –els primers geògrafs descrivien els deserts com espais caracteritzats per “l’absència de vida humana”. És per aquest motiu que els sòls de les zones àrides representen un repte tan gran, fins i tot per a l’alimentació de les persones que hi habiten. Si podem fer-los arribar l’aigua –el reg de goteig– podem regenerar la vida microbiana del sòl i tenir vegetació o, fins i tot, collites. Ja s’ha fet a llocs com Califòrnia, Austràlia, Israel… Amb l’aigua, sorgeix la vida.

 

Quins són els factors que influeixen en aquestes poblacions de microorganismes, doncs? L’aigua, la temperatura…? 

I la matèria orgànica. El cicle de creació i degradació de la matèria orgànica és molt important. Els microorganismes del sòl generen matèria orgànica amb la seva activitat, però també amb la seva descomposició. Precisament, l’element que més manca en els nostres sòls mediterranis i submediterranis és la matèria orgànica.  

 

Però els sòls mediterranis no són, també, els més ben preparats per fer front al canvi climàtic?

Sí, estan preparats perquè ja pateixen el canvi climàtic- El canvi climàtic ja s’està produint. I encara el patiran més. Però jo el que vull subratllar és que avui dia hi ha mecanismes sofisticats –es fa amb un circuit d’ordinadors– que poden donar, a qualsevol tipus de sòl, la quantitat exacta d’aigua que necessita perquè esdevingui un ésser viu. Això és el que realment és, un ésser viu, i no quelcom mort. Davant de reptes com, per exemple, el del canvi climàtic, és necessari treballar en el factor d’adaptació dels cultius.

 

En els darrers anys, ha connectat ciència i tecnologia a la UNESCO i ha treballat en l’agrobiotecnologia. De què es tracta?

L’agrobiotecnologia és la part de la biotecnologia que es dedica a l’aplicació, en els cultius, de les eines de la biotecnologia. Quan els enginyers s’apleguen amb els biòlegs per tractar tecnològicament la matèria primera, es fa biotecnologia. Tot el que fa referència al tractament de productes agrícoles es diu, amb més precisió, “agrobiotecnologia”. L’agrobiotecnologia ens permet, per exemple, seleccionar el tret genètic d’un organisme i aplicar-lo, posem per cas, a un vegetal com el blat i, així, fer-lo resistent a la sequera, al fred, als paràsits o a les plagues.

 

REPTES ALIMENTARIS •

 

L’ha convidat la Universitat de Girona per parlar dels grans reptes alimentaris mundials. Quins són?

Jo assenyalaria que són: una producció insuficient en quantitat, el malbaratament alimentari i la necessitat de produir aliments de més qualitat, adaptats a l’ambient i al canvi climàtic. Finalment, hi afegiria el repte d’ensenyar a la ciutadania la importància d’alimentar-se i nodrir-se bé. Cal menjar bé. Patim fam, però també sobrepès i, per evitar-ho, la intervenció educativa és fonamental.

 

TRANSGÈNICS CONTROVERTITS •

 

Proposa recórrer a la biotecnologia per vèncer la fam?

Cal produir més i millor. No obtenim el rendiment màxim dels cultius i hem de treballar el sòl, l’aigua... Es pot fer a través de mètodes i tècniques més tradicionals que s’han fet servir al llarg dels segles XIX i XX –el que jo en dic “agronomia fonamental” i on no hi ha res d’extraordinari– o aprofitar les noves eines que ens pot donar la genètica. Són molt poderoses i podem transferir a un cultiu un gen que ens és útil o “silenciar-ne” un que no ho és. Aquests són els cultius “genèticament modificats” que, per a les ONG, són controvertits.

 

Són justificats, els recels de les ONG?

Jo no sóc aquí per fer un judici de valor, sinó per basar-me en el rigor científic. Es planteja si aquests cultius poden fer-nos mal a la salut, o bé al medi ambient. Fins ara, no hi ha hagut cap estudi convincent que afirmés que els aliments obtinguts d’aquests cultius són perjudicials per a la salut humana. Així ho ha confirmat l’Organització Mundial de la Salut, les universitats i les acadèmies estatunidenques. En certes condicions, els cultius sí que poden, en canvi,  fer mal al medi ambient. El fet és que, als països en via de desenvolupament, han volgut adoptar aquestes tècniques perquè diuen que, d’entre totes, són les que més els serveixen.

 

LA PAGESIA AL MÓN •

A la ponència d’avui ha afirmat que una de les seves principals preocupacions és el petit agricultor.

En els països no industrialitzats, on més es pateix pobresa i inseguretat alimentària és al món rural. Els petits agricultors i camperols representen al voltant del 75 % de la població pobra i subalimentada. Els podem ajudar fent-los arribar ajuda alimentària o, també, afavorint el seu desenvolupament agrícola. Es tracta d’oferir un bon sistema de protecció social i un projecte de perfeccionament de l’agricultura que permeti al pagès alimentar-se i viure de la seva producció. És el que s’està fent a països com el Brasil, la Xina o l’Índia.

 

I el petit agricultor europeu?

És una situació completament diferent. Parlem d’agricultors que reben ajudes i que poden queixar-se del preu que es posa als seus productes o organitzar vagues. Els problemes són diferents. D’una banda, hi ha el fet que amb prou feines són un 2 %  que ha d’alimentar tota Europa! Així que haurien de ser molt competitius. D’altra banda, és cert que la cadena que enllaça el productor i el consumidor és llarga. Hi ha països que fan esforços per escurçar-la i, per exemple, redueixen el marge del distribuïdor. Però la negociació és complicada.