ltonlineok2   Selecció de continguts on-line

 

14 Juny 2018

ANDREU MAS-COLELL: "El PP va tenir per objectiu fer fràgils les autonomies durant la crisi, perquè no hi creu"

ANDREU MAS-COLELL: "El PP va tenir per objectiu fer fràgils les autonomies durant la crisi, perquè no hi creu" Andreu Mas-Colell, durant l'entrevista el 29 de maig/DANI CODINA

ALBERT GARCIA/ L’austeritat va tenir contradiccions, com la reforma de l’impost de successions i fer concessions a Sheldon Adelson. Mas-Colell, amb Albert Carreras i Ivan Planas, argumenta a Turbulències i tribulacions. Els anys de les retallades (Edicions 62, març del 2018) la gestió de la crisi. El llibre també testimonia la deslleialtat de l’Estat que centrifuga el dèficit a les autonomies i “escanya a consciència i amb mala fe”. A Catalunya, conclou: “Cal tenir la clau de la caixa”.

La caiguda del Lehman Brothers va portar al que vostès en diuen el dogma de no deixar caure cap banc.
Això va marcar la política de reformes europea. Si algú digués: és que si haguessin caigut els bancs hauria estat pitjor. Globalment li hauria de donar la raó, però és cert que aquest dogma va tenir implicacions agudes a Grècia i sens dubte va ajudar als bancs, no els que patien crisi, sinó els que tenien crèdits amb aquests. A Grècia, el tractament de la crisi va tenir com un dels eixos retornar els deutes a bancs alemanys i francesos.

A l’Estat espanyol, la crisi va tenir unes causes pròpies, però.
Era tot idèntic als Estats Units, excepte que la bombolla no era d’actius americans, sinó que ens havíem creat els nostres propis actius tòxics: la nostra bombolla va ser monstruosa, més gran que l’americana, en termes relatius.

I vam perdre les caixes.
És un buit que ompliran els bancs grans: si en veuen la necessitat, practicaran la banca de proximitat i d’altres formes, com les cooperatives de crèdit. Hi ha, com a mínim, dues caixes petitones que no han passat problemes, Ontinyent i Pollença, han continuat com a caixes. I Unicaja, com La Caixa, van sobriviure perquè no s’havien implicat amb la bombolla o havien sortit amb temps del mercat hipotecari. Caixa Manresa hauria pogut sobreviure però no va sobreviure per la fusió amb Caixa Catalunya. Per què existeix Bankia i no Catalunya Banc? Mentre el Govern espanyol va tenir voluntat política de mantenir Bankia, no la va tenir per al segon. Les obres socials han perdut força però Déu n’hi do el que s’ha preservat a través de les fundacions.

L’austeritat va ser una penitència?
Globalment la gran retallada era inevitable, la vam haver de fer nosaltres com l’hauria hagut de fer l’equivalent de Tsipras a Catalunya, és a dir, reduir la despesa pràcticament un 20 % a la vista del col·lapse dels ingressos, una xifra més que proporcional a la caiguda de l’economia, i al tancament del crèdit. Se’ns ha de jutjar, doncs, en com es van fer i a quin ritme es van fer. Ho vam fer de tal manera que la despesa social baixés menys que la mitjana i el que no és despesa social més que la mitjana, i algunes coses es van posar a zero, l’any 2013 no hi va haver cap licitació, per exemple.

El Segarra-Garrigues era una de les grans inversions en curs.
Les inversions que teníem a mig fer, la Línia 9 de metro i el Segarra-Garrigues, tenien la característica que hi havia molt invertit i que no hi podíem invertir, en el cas del Segarra-Garrigues calien centenars de milions. La política va ser alentir la inversió i preparar-se per temps millors. Sense que això afectés el que vam fer, em vaig tranquil·litzar una mica quan vaig saber la història del canal d’Urgell, que va trigar dècades a estar en ple rendiment, i avui és un dels grans actius. Així doncs, el Segarra-Garrigues algun dia acabarà essent un dels grans actius agraris de Catalunya.

Creen el Departament d’Economia i Coneixement, pensant en el futur econòmic de Catalunya amb valor afegit, i després com s’entén la defensa el 2012 del projecte d’Eurovegas?
[Riu] Tota la història a l’entorn de Sheldon Adelson és per fer-hi una pel·lícula còmica o de la crisi. Hi vam entrar perquè competim amb Madrid, que té com a model que, a Espanya, s’hi entra per Madrid. Ara bé, no crèiem que poguéssim arribar a bon port i pensàvem que el lloc era Port Aventura, finalment s’ha arribat a un acord més proporcionat amb Hard Rock. Hauria fet el que calgués per atraure inversions amb alt contingut de ciència i tecnologia, és el que em fa vibrar. Però parlem d’una economia de set milions i mig d’habitants i amb un sector turístic que no es pot abandonar.

Hem après alguna cosa de la crisi?
Penso que estem sortint de la crisi enfortits, ho demostren els índexs d’exportació, que han anat augmentant. També ho demostren els índexs d’activitat innovadora amb contingut tecnològic, la zona de Barcelona surt entre les cinc o sis amb activitat d’start-ups i de creació d’empreses i han arribat Amazon, Microsoft i Facebook. Convé que les start-ups creixin i com més d’alta tecnologia millor. Sembla que, internacionalment, Catalunya és vista com un lloc apropiat per invertir-hi.

Com veu el sector agroalimentari?
És un sector potencialment amb molt valor afegit i incorpora molts aspectes tècnics i tecnològics. A l’època que treballava a l’European Research Council  vaig veure que la recerca en el camp agroalimentari era molt valorada. Catalunya està ben posicionada, hem de potenciar aspectes de la cadena de valor que interessen més, hem d’aproximar-nos al consumidor final amb marques pròpies.

CRISI AMB L'ESTAT • Què va posar en evidència la deslleialtat de l’Estat envers Catalunya?
Va ser la primera meitat del 2012. Primer el PP va treure majoria absoluta i amb en Montoro ens coneixíem i esperàvem col·laboració. Amb aquest esperit vam votar a favor de la Llei d’estabilitat, no tothom ho va entendre, però hi havia un article que deia que els objectius de dèficit es repartirien proporcionalment entre Govern central i autonomies. Però, després de les eleccions andaluses, ens van dir que no ens pagarien les mesures pressupostàries pendents de la disposició addicional tercera de l’Estatut que estava en el nostre pressupost. Es va fer evident que encara que haguessin tingut diners no ens l’haguessin pagat. I allò que va ser decisiu: Montoro revisa a la baixa l’objectiu de dèficit de les autonomies a continuació que Europa hagi revisat l’objectiu espanyol a l’alça. Va fer evident que el seu model d’ajust era carregar-lo sobre la responsabilitat de les autonomies: dependència, ensenyament i sanitat.  

Culpabilitzar les autonomies per justificar la recentralització.
Fer fràgils les autonomies i que perdessin la reputació a Europa, culpabilitzant-les, tenia el benefici afegit que ells no hi creuen: les autonomies, com més dèbils siguin, millor.  

El dèficit fiscal atraparà qualsevol Govern, sigui sobiranista o no?
Només cal mirar el País Valencià i les Illes Balerars. Altres tipus de Govern pateixen l’arbitrarietat fiscal i la combaten.

Quines repercussions tindrà l’aplicació de les mesures de l’article 155 per a l’economia catalana?
És aviat per dir-ho. Els indicadors econòmics són bons. Algú tindrà la temptació de dir que no fa falta Govern. Però no és així, perquè si ho mirem en la microeconomia, de la vora, hi ha moltes coses que estan parades. Per exemple, les convocatòries del Fons Europeu de Desenvolupament Regional [FEDER], que són essencials per al sector de la recerca. Fa un any que s’esperen i això fa mal a un sector que fa de punta a Catalunya, i com aquest cas m’imagino que n’hi ha molts. Hi ha coses que convé administrar, tant per a la nostra competitivitat com per a l’equilibri social, perquè hi haurà convocatòries socials que estaran alentides.